TODO, NADA

Me sentí cansada como nunca. Me sentí cansada de todo y por todo. Así que me marché dejándolo todo, llevándome nada.
Marché lejos, a paises lejanos y turbios. Me sumergí en los océanos más profundos. Bajé a los abismos más oscuros. Me interné en los bosques más sombrios.
Y en ninguno de estos lugares nada hallé que me hiciera descansar.
Así que subí a las montañas más altas y frías. Visité gente ilustre y sabia. Navegué por los 7 mares.
Y nada hallé, nada encontré, excepto soledad. Cogí todo y nada, y lo metí en mi mochila repleta de silencio, recubierta de polvo, sin bolsillos que llenar, sin nada que guardar.
Y anduve por los 5 continentes. Recorriendo lugares inimaginables. Escuchando historias incomprensibles.
Y regresé de donde un día me fuí, después de realizar mi propia odisea y bajar a mi más temible infierno. Volví más cansada de lo que me fuí , si cabe.
De nuevo vi el amanecer que tantas veces me había despertado, que tantas veces había visto desvelada junto a un cigarro en mi boca. Y entonces sentí que recuperaba mis fuerzas. Nada me pesaba. Todo me llenaba.
Frente a mí, hallé mi hogar, y en él me esperaban mis angeles de la guarda, con todo el amor posible, sin reproche alguno. Me miraron sin nada que decir, con todo por escuchar.
Y entonces, lloré todas las lágrimas que nunca derramé.

L'avi del cel

La nit es presentava llarga quan la tempesta va descarregar llamps i trons i va despertar a la petita de la casa. El seu plor va interrompre enmig de la foscor. Res la consolava; no volia el xumet ni el seu biberó preferit, ni tan sols les melodies somniferes que dormen a qualsevol, inclós a mi, mentre les tararejava.
La vaig agafar entre els meus braços. Els seus ulls em miraven amb espectació.

-Momo -li vaig dir amb veu calmada.- Fa temps, quan tu encara dormies sota el bressol de la lluna....- els plors varan deixar pas al silenci, - l'avi del cel ens va deixar per començar un llarg viatge més enllà de les estrelles i del Sol. Volia descobrir nous paratges i nous colors. Volia conèixer tantes coses.... així que va marxar sense mirar enrera, amb una mica de rencança i tristor.
>>Després d'acomiadar-nos de l'avi del cel, vem tornar a casa on ens esperava una misteriosa carta i una sorprenent caixa. La caixa era plena de petons i paraules, i a la carta hi deia: Aqui us deixo les meves paraules més preciades (familia, amor, felicitat...).També us deixo milers de petons per quan us sentiu tristos o em trobeu a faltar.
>>Petita Momo, l'avi del cel t'hagués cantat cançons que només ell coneixia. S'hagués inventat milers d'aventures només per ell i per tu. Hauria fet tantes coses amb tu i per a tu...
>>Peró l'avi del cel va marxar més amunt del sostre del món i més lluny que el Sol i Plutó.
>>Saps una cosa, Momo? Crec que l'avi del cel s'ha convertit en l'estrella més brillant de la nit. La veus Momo? aquella, aquella d'allà. Una llagrima va recorre la meva cara.

Però la Momo no em va contestar. Dormia placidament entre els meus braços.


Felicitats papa, allà on estiguis.